Els guiris, una qüestió d'actitud.

Fa algunes dècades ja, a l'Espanya franquista va aparèixer el turisme i amb ell, onades de suecs, alemanys, anglesos i demés personal nordic va començar a freqüentar les costes espanyoles (i principalment les catalanes, valencianes i andaluses, no ens enganyem) cercant aquella trilogia de sol - playa - paella de la qual anaven mancats als seus països d'orígen. Amb aquests primers guiris va arribar el bikini, una mentalitat una mica més oberta i, sobretot, van arribar molts diners i moltes oportunitats de negoci, que bona falta ens feia, i l'Estat espanyol va decidir que això del turisme era un gran invent i que s'havia de potenciar. Des d'aleshores, si els turistes volien platja, els construíem un hotel de 12 plantes a primera línea de mar, si volien paella i espectacles folclòrics, inundàvem Barcelona, València o el que fós de tablaos flamencos i els féiem descomptes als toros perququè assaborissin la nostra festa nacional. Tot estava bé per aquests visitants del nord carregats de calers i amb ganes de gastar-los, i ells, és clar, es van a costumar a tenir tot un estat, més pobre i necessitat, al seu servei, i a considerar-nos a cadascun de nosaltres, els spanish, com a guies turístics, cambrers i servents, tot a la vegada, a comportar-se, en definitiva, com si el carrer, les botigues i les platges fóssin una extensió de l'hotel on s'estaven i hi poguessin fer o dir el que fós impunement sempre que haguessin pagat la seva estància.

Això, per descomptat, va ser culpa nostra, que els vam permetre comportar-se als nostres carrers d'una manera en que mai haurien gosat a casa seva, mentre decidíem que era normal que un anglès, o un alemany ens demanés indicacions per anar a algun lloc, en la seva llengua i sense fer ni un esforç per fer-se més comprensible, i nosaltres els hi donéssim. Però han passat els anys. Espanya, sense haver-se tornat el país més poderós d'Europa ni res semblant, sí que ha sortit de l'abisme econòmic ons ens havien abocat la guerra civil i l'aïllament internacional de la posguerra, i ens hem començat a adonar que ja no necessitem als guiris per progressar. Encara volem ser un país turístic, però ja no combreguem amb el sòl i la platja ni ens agrada veure com a les botigues de souvenirs, tan imprescindibles pels guiris com l'aire que respiren, es continúa venent la figureta de la folclòrica i el torero, el ventall amb pintures de Goya i, encara més surrealista, una mena de barrets mexicans que deuen fer sentir als americans con si fóssin a prop de casa però que, francament, no sé què hi pinten al mig de la Rambla de Barcelona. Nosaltres hem evolucionat com a societat, si, però permetem que es mantinguin vius uns estereotips tan casposos i passats com l'Espanya que els va crear.

Recordeu quan van sortir les ordenances municipals que prohibien passejar-se per l'interior de la ciutat amb només el banyador (els homes), o simplement sense samarreta? O quan es va intentar regular la definició de zona turística per evitar que alguns establiments obrissin gairebé les 24 hores del día amb l'excusa de ser una botiga de souvenirs? Van ser iniciatives molt aplaudides per la ciutadania però que els turistes van considerar dolentes i que, de fet, s'incompleixen impunement a Barcelona (on dubto molt que el guiri sense samarreta i molt suat que em vaig creuar a la sortida del metro de la plaça de Lesseps sabés distingir entre zona turística o no turística, a menys que consideri que visitar el Parc Güell és com anar a la platja) i suposo que també en moltes altres localitats catalanes.

I llavors, quina és la solució? No podem pas, és clar, restringir el turisme internacional, però potser si que podríem tornar a l'esperit de fa uns deu anys, quan els anuncis de Catalunya que s'emetien a la resta de comunitats autònomes mostraven paisatges, monuments i museus, i descartar aquest a totes vistes horrible "Catalunya le sienta bien a tu cuerpo" d'avui en dia, o intentar que sigui el turista qui s'hagi d'esforçar a demanar una explicació enlloc de ser a la inversa. Perquè m'entengueu: l'altre dia, un noi gallec que viu i treballa a Barcelona passejava per la Rambla quan se li va acostar una parella de guiris, amb els seus corresponents barrets mexicans, suposo, per preguntar-li:
- Where is Portal del Angel?
Ell, que els va entendre perfectament i que té un domini de l'anglès suficient per contestar una pregunta com aquesta amb tot luxe de detalls, va sentir-se malament davant d'aquells dos energúmens que, en terra estranya, ni tan sols havien tingut la delicadesa de pronunciar un trist "do you speak english?" protocolari i, a pesar que habitualment parla castellà, va decidir contestar-los en català:
- La segona a la dreta i després seguiu tot recte.
Evidentment, ells no van entendre res i van replicar.
- We don't speak spanish.
I ell va contestar:
-Jo tampoc.
I després, traient la paciència d'on ja no n'hi quedava massa, va explicar-los, en anglès i amb l'educació que a ells els havia faltat, que, encara que Catalunya i Barcelona siguin destins turístics, ell no treballava a l'hosteleria ni estava obligat a aprendre idiomes i que no li semblava correcte que anessin a un país que no fós el seu sense fer ni tan sols l'esforç de saber en què s'hi parlava.


I jo em pregunto... no seria bo que tots nosaltres, si no per nacionalisme almenys per dignitat, fessim quelcom semblant? Fixeu-vos que molts pocs de nosaltres se n'anirien a Anglaterra sense saber una mica d'anglès i que, si l'única llengua estrangera que dominem és l'anglès, la majoria de nosaltres es conscient de la impossibilitat que tots els altres habitants d'aquest planeta també l'hagin apresa. Prova a dirigir-te en castellà, català, anglès, a un habitant d'alguna de les regions pobres de Xina i a veure si et contesta.

I qui diu això de la llengua diu altres coses, perquè francament em posa dels nervis veure a una italiana a l'Estacio de Sants ensenyant-li a l'altra, que seia al seu costat, el vestit de llunes que havia comprat per a la seva neboda d'un any. Molt típic d'aquí, ja ho veieu. I no suporto veure les aglomeracions de turistes als hotels, fotent crits a les quatre de la matinada perquè com ells estan de vacances ningú més té dret a dormir, i em resulta ridícul que a alguns barris de Barcelona ciutat sigui més complicat trobar un bar per veure el Barça-Madrid que un on posin el Manchester-Chelsea, perquè clar, el turisme es un gran invent i la pela, la pela.

Crec que estem acomplexats, i no està bé. Catalunya te molt més que oferir que estances de sol i platja per a alemanys vermells com crancs de riu. Tenim grans muntanyes, parcs naturals, estanys, costes precioses i altres que sí, serveixen per prendre el sol, ciutats, monuments, museus i el mar, i no hauríem de permetre que quatre desarrapats que vénen aquí amb quatre duros perquè no es poden permetre anar a Cancún converteixin els nostres carrers en un immenbs io il.limitat parc temàtic, que per això ja tenim Port Aventura.

Ara que la vaga de transportistes sembla acabada o, almenys aturada, i que als supermercats les mestresses de casa paranoiques que fins fa poc compraven gairebé a l'engròs han pogut tornar als seus hàbits de consum “normals”, potser ja és hora que ens aturem també nosaltres i reconeguem que la nostra societat ha perdut gairebé tota la seva capacitat combativa, que no tenim esperit de sacrifici i que, pel que fa a la solidaritat, se'ns dóna molt bé rebre-la i molt malament donar-la. O almenys, que se'ns dóna molt malament ser solidaris amb aquells que viuen una realitat igual a la nostra i que no resulten “exòtics”.

Els transportistes es van declarar en vaga, recordem-ho, per protestar contra la disminució de la capacitat adquisitiva que els havia suposat ( a ells, però també a tots nosaltres, a la resta) l'augment dels preus del gasoil, combinats amb un gran augment dels preus dels productes bàsics durant els darrers mesos, i per tant perseguien uns objectius que no resultarien només en un benefici per ells, sinó en un benefici general, com a mínim, per a tots els treballadors l'eina de treball dels quals és un vehicle, i això inclou a tots els transportistes, taxistes, conductors d'autobús i agricultors que utilitzin tractors i altra maquinària agrícola. No obstant això, cap d'aquests col.lectius ha secundat la vaga, a excepció potser de tímides manifestación d'alguns taxistes, i la població en general s'ha decantat per la versió gubernamental de “la huelga es inútil”, “el gobierno no fija el precio de la gasolina” i “el desabastecimiento es culpa de los huelguistas”.

Per alguna raó, hem permès que es criminalitzés a tot un col.lectiu només per exercir un dret legítimament establert com és el de vaga. Hi ha hagut piquets? És clar que sí. I també hi ha hagut energúmens que han agredit a camioners que seguien actius, però el cert és que, en la majoria dels casos, el comportament dels vaguistes ha estat el normal, i hauria estat bé, per part de la resta dels ciutadans, una mica de comprensió, suport i paciència davant d'una protesta que pretenia assolir un benefici molt extens.

I, d'altra banda, què significa aquesta excusa de que el govern no fixa el preu dels carburants? No és el govern el que carrega els carburants amb un 30% d'impostos? No és el govern l'únic que pot abaixar els impostos? Doncs llavors aquesta excusa no ens hauria de resultar admisible, menys encara quan aquests impostos afegits de manera brutal no repercuteixen realment en el benestar de la societat, menys encara quan, a pesar dels impostos brutals en els carburants, seguim tenint dèficit de guarderies, per posar un exemple, i ens hem de conformar amb promeses de beneficis socials que al final no resulten ser tals.

La nostra societat, tan tolerant i progressista i oberta que es creu, es en realitat una societat egoista en la qual cadascú mira per ell, i realment em sembla una llàstima.

Ets de dretes i no ho saps (Josep Martí)

A Catalunya, ser de dretes és un crim. Si dius obertament "sóc de dretes", o si simplement admets que no estàs a favor de la política de papers per tothom o que no t'agrada que cada cop que es desallotja una casa ocupada es monti un sidral, els "progres", que es veu que són la majoria, et miren malament. Però el cert és que durant molts anys ens ha governat un partit de centre - dreta (CiU) que encara avui té la majoria de vots encara que els subterfugis de la política l'hagin allunyat del poder, i que una de les potes del tripartit, Esquerra Republicana, es defineix per la seva "esquerritat" només des que va veure la possibilitat de cogovernar. Per tant, em pregunto on s'han ficat aquests milers i milions de catalans de dretes que mai se senten? Doncs a casa seva, suposo, amagant-se sota excuses com "jo no sóc de dretes, sóc de centre, o lliberal, o el que sigui". Són de dretes, sí, però, o bé no ho saben o bé prefereixen que els altres no ho sàpiguen, i potser aquest llibre els ajudarà a sortir del seu armari particular i dir clarament "sí, sóc de dretes, i què?".

Ser de dretes no és un delicte, només és un posicionament polític i ideològic i, com tot, té matissos. Ser de dretes no és un sinònim de ser feixista ni franquista ni nazi. Macià ho era, i Cambó. Els fundadors i primers militants del nacionalisme català eren burgesos, rics i de dretes, i això és quelcom que s'oblida massa sovint. I potser si ens oblidem de tanta dreta i esquerra i ens centrem en un objectiu concret, l'augment de l'autogovern, la independència o el que sigui, ens anirà tot millor. Perquè pitjor em sembla difícil que ens vagi.

S'ha acabat el bròquil! Independentisme per a no independentistes (Dr. Cat)

L'altre dia, mentre voltava per la no gaire extensa secció de llibres de l'FNAC de plaça de Catalunya, a Barcelona, em vaig topar amb un llibret de butxaca, quadrat, blau i amb un sutítol (independentisme per a no independentistes) que em va cridar l'atenció i , naturalment, em vaig asseure a fullejar-lo.

Es tracta d'un petit manual que explica quines ventatges comportaria la independència de Catalunya per a nosaltres i per Espanya, en tres pases:

• quina és la situació ABANS de la independència?
• quins canvis hi hauria DESPRÉS?
• quins "efectes terapèutics" hi hauria per als catalans.

I és realment interessant de llegir perquè, d'una banda, parla de coses que molts de nosaltres mai ens hem plantejat, com ara l'assumpte de les botigues de souvenirs (la teoria sobre la desaparició dels barrets mexicans és curiosíssima), i sobretot perquè ho fa amb molt bon humor, quelcom que sovint falta en l'àmbit de la política.

La integració inversa

Sóc catalana i he viscut a Catalunya des que vaig néixer, allà pel 1981, en una familia els membres “no catalans” de la qual son tot un exemple d'integració, però aquest concepte, el d'integració, sempre havia estat un concepte llunyà pel qual no sentia gaire interés... fins ara. I és que ara m'he mudat al centre d'aquesta Catalunya tan cosmopolita que s'està creant, i m'he trobat de sobte en un país que no reconec com a meu, en el qual em costa trobar algú que em parli en la meva pròpia llengua i on una part molt important de la població, la que formen els milers d'andalusos arribats al llarg del segle XX a les nostres contrades, es resisteix a ser considerats, que no tractats, com explicaré més endavant, com a catalans.

Els andalusos són una comunitat molt nombrosa a Catalunya. Van començar a arribar aquí a principis del segle passat, en una època de gran crisis del camp i d'un immens auge de la indústria, per treballar a les fàbriques de Barcelona i també en la construcció d'una ciutat que estava en creixement constant. Van ser ells els que van construir el metro per exemple, i en aquest sentit s'ha d'admetre que la seva arribada en aquells moments va beneficiar enormement l'economia catalana. Però això és tot. No hi ha més. Aquells que van venir no ho van fer per fer un favor a Catalunya ni als catalans sinó per fer-se un favor a ells mateixos, per un sou que allà no tenien, per una oportunitat que allà, enmig de les oliveres de Jaén o a l'ombra de la Giralda, no tenien. Els emigrants ho son per necessitat, i ja seria hora que els propis andalusos admetessin aquesta idea i, de pas, admetessin la lògica de l'adaptació al territori d'acollida, quelcom que sembla que no tenen massa assumit.

I és que persones que van arribar a Catalunya als anys 20, o als 30, i que han viscut aquí tota la vida, no tan sols no parlen català sinó que, en els pitjors casos, ni tan sols l'entenen, i, encara més increïble, els fills i els néts d'aquestes persones, que ja són nascuts a Catalunya, segueixen aquesta mateixa tradició, no són, no se senten ni volen sentir-se catalans i, en molts casos, fantasmegen amb frases del tipus “si fuera por mi me volvia hoy mismo a Córdoba, alli se vive mejor”, encara que, curiosament, mai se n'hi van. I això em fa preguntar-me dues coses, per començar, que són les següents: en primer lloc, si allà es viu tan bé, per què van venir? I, el que és encara més evident, per què no se'n van? Doncs, per lògica, perquè aquest “arrelament” seu a una terra que ni tan sols coneixen enlloc de a la que els ha vist néixer, créixer i madurar és fictici i simplement heretat. Però, no obstant ser fictici en orígen, és present, és real, és negatiu, i som els catalans els que el sofrim, els que aguantem a tota una comunitat que viu amb nosaltres, com nosaltres, aprofitant els avantatges que els van atreure d'inici i, alhora, reivindica per a les “seves” tradicions, llengua i manera de viure, un respecte que nootorga a les nostres.

Francament, em molesta. Em molesta que un andalús, pel simple fet de ser-ho, i a pesar d'haver nascut a Barcelona i de viure a l'Hospitalet de Llobregat, m'obligui a parlar-li en castellà perquè no m'entèn quan li dic que són tres quarts de deu o que vull una barra de mig, a pesar que ell, que ha anat al col.legi al mateix temps que jo (sí, hi ha andalusos de 25 anys), hauria de conèixer la meva llengua. I estic farta d'un govern en el que el propi president de la nostra Generalitat es incapaç de parlar amb una mínima correcció l'idioma del país que governa (encara que això ja siguin figues d'un altre paner), i que dóna més subvenció a la Feria d'Abril i a les associacions que ensenyen a ballar sevillanes que a les de sardanes, bastoners, diables i castells, perquè les tradicions andaluses són més vistoses i turístiques. Estic cansada, en definitiva, de veure com, a casa meva, cada cop que s'intenta no vulnerar els drets dels foranis, es trepitgen els meus.

Perquè m'agradava la definició aquélla de Jordi Pujol de que “és català qui viu i treballa a Catalunya”, però ja veig que no és una definició realista, sinó una explicació molt ingènua, de bones intencions, entenent que el que viu i treballa a Catalunya és perquè vol viure i treballar aquí i com que no és una obligació sinó una elecció, són ells els que s´han d'ntegrar. I amb això tornem al començament, a la noció d'integració a la qual mai havia acostat i que ara, francament, em preocupa. Qui s'ha d'integrar? I com? I, sobretot, ¿fins a quin punt? És força evident que integrar-se no és sinònim de perdre la pròpia identitat, i tampoc hauria de ser sinònim de convertir-se en un clon exacte dels habitants del país d'acollida. No. La diversitat i l'acceptació de l'altre son essencials per al progrés de qualsevol societat i és comprensible que les aportacions forànies puguin arribar a formar part d'una cultura preexistent, a la qual modifiquen i fan evolucionar. Però el que també és evident, o almenys per a mi ho és, és que l'immigrant és qui ha de fer un esforç per adaptar la seva manera de viure a la realitat del país al qual vol anar a viure, aprendre la llengua corresponent, complir les lleis que regeixen aquesta realitat i, en definitiva, entrar dins de la societat que els acull. Per posar un exemple proper, en una conversa qualsevol, no som nosaltres els que hem de parlar castellà d'entrada per no resultar maleducats sinó que haurien de ser ells els que intentessin entendre'ns o, almenys, demanar educadament un canvi d'idioma, i si som realistes haurem d'admetre que això no passa gairebé mai. Per molt que diguin alguns que a Catalunya no es pot viure en castellà, passa absolutament el contrari, i som nosaltres, els catalans, els que estem en ple procés del que podríem anomenar integració inversa o, per ser més clars i exactes, de descatalanització.

I per què? Això és el que m'agradaria saber. Qui o què fa que ens comportem com estrangers al nostre propi país? És evident que nosaltres mateixos en som, en gran part, responsables. I també que la feina que no hem fet en els darrers dels anys, això és, la de convèncer-nos a nosaltres mateixos de la legitimitat de defensar la nostra cultura enfront d'aquesta invasió que estem patint, l'haurem de fer ara. No podem permetre que ens convencin, des de Madrid o des d'on sigui, que la tolerància s'ha de mostrar renunciant a la propia cultura en pro de la forànea i que, per demostrar que no som xenòfobs hem de permetre que se'ns apliqui la xenofòbia encoberta dels col.lectius no integrats. És evident que la integració dels immigrants, ja siguin de dintre o de fora de l'estat espanyol, també és cosa nostra, i que hem de facilitar-la en la mesura que ens sigui possible, però aquest facilitament té uns límits que no hauríem de sobrepassar. És bo recordar que sempre hem estat un país obert a la resta, que no hem viscut mai tancats en nosaltres mateixos com si que ho han fet altres territoris, i que, mentre els andalusos es queixaven de marginació, discriminació i dificultats d'integració, altres immigrants que van arribar a la mateixa època i que es van dedicar a les mateixes feines a les mateixes zones (gallecs, asturians, extremenys, castellans, aragonesos...) s'han integrat perfectament entre la població catalana i han passat a formar-ne part sense fer tans escarafalls. Per què el que va ser possible per a tants ha de ser impossible per a altres? És potser que els catalans demanem el lloc de naixement a la gent per saber com tractar-los, o potser és al revés? No serà que hi ha qui no es vol integrar?

El català en perill d'extinció

Diuen les males llengües que a Catalunya, i més concretament a Barcelona, tots els que no són catalans es troben incòmodes, ja que en tota la ciutat, ni una sola persona els parlarà en castellà, i que als que parlen castellà els discriminen, i que els que estudien català a les escoles, en enir una llengua més per aprendre, descuiden altres assignatures de gran importància. Però el cert és que, mentre que a Catalunya és perfectament possible viure-hi tota la vida sense pronunciar ni una sola paraula en català, és impossible viure-hi només en aquesta llengua i realment difícil no sentir-se discriminat quan els funcionaris catalans als quals hem contractat i paguem els catalans, tenen per principi canviar de llengua al més lleuger indici de castellanitat. I per a mostra, uns quants botons:

-1-

ESCENARI: Oficina d'habitatge de la Generalitat de Catalunya a la Barceloneta.

SITUACIÓ: El meu home, que és gallec, i jo vam entrar en aquesta oficina a primera hora de la tarda, a preguntar sobre les ajudes al lloguer, ja que, després de viure dos anys a Galicia, hem decidit anar a viure a Barcelona i no tenim una situació econòmica especialment atzarosa. La funcionària, una dona d'uns trenta-cinc o quaranta anys, se'ns adreça en català, i durant uns deu minuts parlem força animadament en aquesta llengua. Tan per a ella com per a mi es tracta de la nostra llengua materna i la parlem amb naturalitat, i el meu home la comprèn perfectament i pot expressar-s'hi prou bé, així que no ens sembla adequat demanar-li a la funcionària cap variació. No obstant, en un moment donat de la conversa, l'informem que hem residit a Coruña durant els darrers dos anys, i ella canvia d'idioma.

I LA PREGUNTA ÉS... per què? Sense que cap de nosaltres dos es queixés, essent evident que el meu català era nadiu i que la meva parella no tenia dificultats per entendre'l, per què aquesta senyoreta canvia al castellà a la simple menció d'un temps de residència fora de Catalunya? És que pensava que se m'oblidaria l'idioma de sobte en recordar que havia passat un temps lluny?

-2-

ESCENARI: Una geladeria del Portal de l'Àngel.

SITUACIÓ: Com no podia ser d'altra manera en un lloc com aquest, volíem comprar un gelat. També en aquesta ocasió anava amb el meu home, i xerràvem animadament, ell mig en gallec mig en castellà, jo en català. La noia de la geladeria, amb un accent català impressionant i després d'haver atès en un català perfecte a una senyora que ja s'allunyava amb el seu gelat de vainilla, se'ns adreçà en castellà.

I LA PREGUNTA ÉS... no és evident, si el meu home vé amb mi i jo li parlo en català, que entén aquest idioma? O és que tothom dedueix que els catalans som tan dolents que parlem en la nostra llengua a pesar que la persona amb qui parlem no ens pugui entendre? Potser per a la de la geladeria això sona lògic, però a mi em sembla bastant inútil i, per tant, estúpid.

-3-

ESCENARI: Càmping La Vall, Pla de l'Estany.

SITUACIÓ: Arribem al càmping amb els nens. Són els fills del meu home, no parlen català, encara que l'entenen una mica perquè jo els vaig parlant en aquesta llengua de tant en tant; tenen 6 i 2 anys i no saben el que són els prejudicis, però tenen una mica de por de no poder jugar amb els altres nens per no poder entendre'ls bé. No obstant, la seva por és infundada, com es veu més endavant: davant nostre, en una caravana, hi ha una família de Berga, pare, mare i dos nens petits, catalanoparlants, almenys en la intimitat, però que no dubten en canviar d'idioma amb nosaltres, fins i tot després de dir-los que no fa falta i, en el meu cas, d'insistir en que sóc catalana. I el mateix passa amb la resta de families. Fins i tot nens de quatre, cinc, sis anys, que parlen un castellà pèssim, fan l'esforç d'expressar-se en aquesta llengua que els és estranya només per poder jugar amb la meva filla.

I LA PREGUNTA ÉS...: No hauria de ser al revés?

Podria seguir explicant, però no crec que faci massa falta. Qui ha estat a Catalunya sap, si ho vol saber, que no hi ha cap problema lingüístic. O més ben dit, que l'únic problema, encara que des de Madrid no el considerin com a tal, és que estem deixant perdre la nostra llengua i amb ella la nostra identitat, i això és molt greu, perquè la nostra llengua no és ni millor ni pitjor que les altres, pero és la nostra, i l'hauríem de protegir.

Catalunya a la corda fluixa.

En ple congrés d'ERC, el tripartit es balanceja perillosament, els del PSC suen la gota grossa per la possibilitat de perdre suports, els oportunistes (no els sé anomenar d'altra manera) d'IV pateixen per la més que probable pèrdua dels seus càrregs i CiU es comença a fer a la idea de tornar a ser la força política catalana al govern... i per desgràcia, ningú es planteja què pot passar en una Catalunya en la que, com és habitual des de l'inici de la primera legislatura del PSC, el nacionalisme, més que dividit, està desaparegut.

I és que el que ha passat amb ERC, l'aparició de quatre candidatures diferenciades i enfrontades va ser d'esperar des del mateix moment en que aquesta formació nacionalista, enganyar els seus electors més fidels (els que la votàvem per nacionalista) per fer el seu particular "gir a l'esquerra" i pactar, com qui no vol la cosa, amb un partit subsidiari del PSOE espanyol i incapaç de fer valdre, ni a Catalunya, ni a Espanya, les necessitats de la nostra nació. Des d'aleshores, des de les retallades de l'Estatut a les promeses incomplertes de la reforma del finançament, tot han estat desastres. La regió més puixant de l'Estat Espanyol, com ens consideranven molts, i ens hem quedat enrera en tantes coses que ja no puc ni fer-ne la llista, ens hem submergit de ple en la crisi econòmica i socia de l'Espanya Zapateril i hem oblidat, o almenys o han oblidat els que ens governen, que el primer a defensar des de la política catalana no ha de ser Extremadura, ni Madrid, ni la selecció espanyola de futbol ni la Feria d'Abril de Santa Coloma de Gramanet, sinó els drets de la població catalana i la seva llengua i cultura, cada cop en major perill d'extinció.

I ara, qui ens convé als catalans que dirigeixi ERC? Evidentment, no pas en Puigcercós, continuador d'una política de pactisme que l'ha dut al capdamunt del panorama public català i espanyol, i tampoc en Benach i companyia, que continuarien al tripartit. Les altres dues opcions, rupturistes, em semblen més encertades. D'entrada, perquè el tripartit va ser un engany a la ciutadania i no funciona, pero també perquèr una candidatura que es desentengués del govern i deixés de governar i fer oposició alhora em sembla la més honesta.